Amb l’espectacle Hamlet-Laforgue, ATRIUM fa arribar la seva segona producció a la nova Sala Atrium, compromesa amb el treball estable de creació i producció a la ciutat de Barcelona.

Hamlet-Laforgue és un text d’una singularitat i estranyesa que el fa únic en la seva capacitat de descobrir amb una nova mirada incisiva, divertida i mordaç alhora, el mite del personatge shakespearià. El text de Jules Laforgue s’emmarca en el corrent simbolista de finals del segle XIX francès i amaga una riquesa lingüística i semàntica pròpia dels autors del corrent com Charles Beaudelaire. Parla de l’home contemporani que persegueix el somni de la immortalitat, de l’èxit com a motivació i únic objectiu en la seva vida. És l’inici del capitalisme i de l’home com a mirall de l’ambició del material enmig d’un món canviant i manipulable segons els interessos personals. De l’egocentrisme de l’home individual.
Jules Laforgue neix a Montevideo el 1860 i mor de tuberculosi a París el 1887. Vint-i-set anys de vida que el porten d’Uruguay a França, de França a Alemanya, d’Alemanya a Anglaterra (on es casa) i d’Anglaterra a França de nou. Molta mobilitat externa però un mateix sentiment interior: l’esplín, la malenconia, el tedi de viure. Sentiment propi del simbolisme i del decadentisme que ell amb el seu tarannà i la seva poesia lunar ajudaria a construir.

Laforgue era un dandy obsessionat per la figura de Hamlet. Què queda, es pregunta, d’aquell personatge que va escriure Shakespeare? I en fa un nou Hamlet, un pastiche sincer, irònic i cruel que alguns erudits diuen que es més hamletià que el propi Hamlet. En qualsevol cas, li serveix d’alter-ego per buscar-se en les paraules, en la pulsió de mort, de vida, de nàusea existencial,… i especialment en la de literatura ja que “la resta no és silenci sinó literatura”.

Sense cap mena de dubte, Laforgue és, doncs, un escriptor a reivindicar, un pierrot antiburgès que lluita amb les paraules contra l’univers hostil que tediosament li ha tocat viure.

Ens agrada.
Jordi Prat i Coll