Faula poètica, recital musical, cant identitari, himne a la dona. Una dona. Una ciutat. Un interrogatori. Una nota. JAZ és un text modern, contemporani i universal. El quart món vist i viscut des de la pell de Jaz, una espècie d’àngel a l’infern, una dona que ha estat brutalment desposseïda de la seva creença en la innocència i la bellesa del món. Jaz és el seu nom. Potser té a veure amb la música. Potser no. Jaz no ho sap. No sap res més. Sempre l’han anomenat així. Després de tot, potser Jaz no és el seu nom. Jaz pràcticament no parla d’ella. D’altra banda, Jaz parla molt poc. És per culpabilitat? Però si Jaz no parla, la seva amiga parlarà per ella. Què sabem de Jaz? Que és bonica com un lotus. Que viu entre la plaça Blau de Xina i el carrer Groc d’Ou, entre els lavabos públics del barri i l’habitació de criada. Podem anomenar a això viure? O potser és més aviat ser invisible? Però ser invisible als ulls del món no evita en canvi la mirada depredadora de l’home, el desig de muntar, el desafiament…. Jaz és el seu nom. Però què en sabem d’ella?

L’escriptura poètica de Koffi Kwahulé es fa magníficament paraula carnal, per dir i evocar aquests “cossos innocents on el món ve a inscriure’s amb tota l’amplitud de la seva violència” i fer de Jaz, un espectacle de bellesa, de finesa, i d’emocions. Al fil del seu recital es dibuixa el món de Jaz: una ciutat sinistre i mítica; la seva amiga bonica com per despertar els morts; l’home amb mirada de Crist… Les més belles flors de lotus creixen entre els excrements.

En una llengua carnal i tallada a ganivet, Koffi Kwahulé proposa en aquest monòleg una exploració sensitiva del nostre món urbà i de la seva animalitat.

“Amb Jaz, l’aposta és clara : escriure un text que, sense necessitar música en el sentit propi, fos en ell mateix jazz. Abans, buscava una història, un tema, i escrivia. Avui, per a Big Shoot, P’tite Soullillure o Jaz, parteixo d’un embrió d’història. No sé, ni tan sols després d’haver-los escrit, quins en són els temes. Ja no puc dir: això parla de tal o tal cosa. Simplement, sentia que havia de prendre alguna cosa d’ un extrem i dirigir-me fins on això em pogués portar”