Nina representa la innocència, la idolatria i és alhora el producte després de la tempesta, és l’abandó, el record i la traïció. Així com la nina en el cas de la Nora i l’ocell en el cas de la Júlia, en el cas de la nina l’enigma el trobarem en aquesta gavina, símbol d’un passat de llibertat, també de destrucció, passant per l’experiència de la submissió i la representació de la mort. Un viatge de la infantesa a la maduresa d’una dona entre el seu somni i la impossibilitat per la seva realitat.

Nina és la culminació de la Trilogia de la Imperfecció. Un projecte que marca, sense cap mena de dubte, un abans i un després en el recorregut d’Atrium. Com a col·lectiu i com a Sala. Aquesta vegada ens desafiem amb un Txèkhov. Aprofundim en el que el mateix Txèkhov diu en un moment donat de l’obra referint-se al teatre: Calen formes noves! No descobrim res, però ens descobrim tot un món de possibilitats…amb el teatre modern però clàssic i amb les formes d’avui en dia. Amb Nina afrontem una personalitat que persegueix un ideal. La promesa de Moscou. La Nina però fracassa en la utopia, en aquesta promesa d’un món meravellós però alhora segueix amb la seva vida. S’hi sobreposa i emprèn el seu propi camí amb una nova maduresa i la satisfacció de viure una nova vida cap a la pròpia felicitat. L’acceptació de la pròpia realitat com a font primera de felicitat. Sempre em ve a la memòria aquella frase de Josep Pla quan un dia, ja molt gran i en una entrevista a la televisió, va declarar que tenia el secret de la felicitat. El
secret de la felicitat és no tenir enveja. Voler i valorar el que tens. No és fàcil! Això és però el que tenim: Nora, Júlia i Nina, la Trilogia de la Imperfecció